Este es un relato que escribí en 1994 (a los 15 años, cuando estudiaba en el instituto Sa Blanca Dona) y con el que gané el premio Ramon Muntaner de narrativa corta que otorga el Consell Insular de Eivissa i Formentera. Es muy adolescente, claro está, pero como es lo único que tengo publicado (al menos de ficción), me ha hecho gracia inaugurar el blog con él.
Quina calor que fa aquesta nit! Són horribles les nits d’agost en que la calor és tan intensa que sembla que puguis mastegar l’aire.
Aquesta és una d’elles i jo no puc dormir. A fora sento els sorolls de les nits d’estiu: els cri-cris dels grillons, les granotes a l’estany del fons de la vall i el cant melodiós del rossinyol al pomer de l’hort.
Per la finestra, totalment oberta, entra l’aire de la nit, convidant-me a que contempli com és de meravellosa; així que m’aixeco i amb els peus nusos , vaig cap a ella. Si que ne’s de preciosa, la nit! Al cel una lluna enorme i rodona acaba de sortir de darrera els pujols i al seu voltant, una cort d’estels balla.
“Aquesta nit m’està cridant”, em dic i sense pensar-ho dos cops salto per la finestra a la branca del pomer i després aterro suaument a l’herba fresca y verda que fa pessigolles als peus.
Si la mare sabés el que estic fent em mataria! Segur. “Tu et penses que a mi m’agrada anar de metge en metge?”, em diria. “Però a qui se li acud?”. És com si la estigués veient. De vegades em tracta com una nena de deu anys.
De tota manera no ho sap... A més a més, acabo de decidir on vaig: al cim del tossal en el que està la casa. Ja feia temps que no hi pujava. De petites hi pujàvem sovint, ma cosina i jo. Ens quedàvem molta estona, hores senceres, fins que algú ens cridava l’atenció per trepitjar-li el sembrat o robar-li les cireres. És per això que li dèiem “Can Cirera”. Abans hi havia terres de conreu on es plantava blat de moro i patates, però ja fa anys que ningú no planta res i les flors i l’herba ho envaeixen tot; només queden els cirerers del senyor Andreu.
Camino xino-xano pel corriol i passo per sota dels roures i castanyers centenaris i pel costat de la camèlia blanca on, no se quan, va haver un niu de merla. Mare de Déu, quants records! Quines tardors, quines castanyades, quines baralles per veure qui havia agafat la castanya més grossa! I això que només tinc divuit anys...
Però què és això? Una cosa ben estranya, com una llumeta que es pasetja d’un lloc a l’altre. Serà un esperit? He sentit contes de bruixes a les fogueres d’estiu o dels llavis de l’avia a las nits d’hivern, vora la llar de foc, quan era petita; però mai no havia sentit a dir que hi hagués cap tipus d’esperit, fada o foc fullet a “Can Cirera”.
De tota manera m’encanta cercar motius sobrenaturals a les coses, fins i tot podria tenir una trobada a la tercera fase! En fi, que mai dic que no a una aventura, així que m’apropo a poc a poc a la llumeta, que de vegades es mou, de vegades es para o desapareix.
Així com m’apropo em sembla veure un cos i de seguida me’n adono que és una dona, que sembla flotar per sobre de les herbes. Du un vestit vaporós, com de seda o de gasa, els rínxols llargs i deslligats i un fanalet. (“Mira què era la llum”, penso.) Té un cistellet a la mà i sembla com si agafés coses del terra. Es clar que ho fa! Agafa flors! No li veig la cara, però segur que deu ser preciosa. Em vaig suposar que no tenia peus, però ara veig que si i no du sabates, com jo.
Potser no sigui un ésser irreal, però si es d’aquest món m’agradaria conèixer-la; hi ha molt poca gent que estigui tan boja com jo. Està preciosa amb la lluna plena de fons. Si, segur que no és d’aquest món. Com m’agradaria veure-li la cara!. M’acosto silenciosament, a veure si no l’espanto. Ja estic gairebé a la seva vora, tapada per l’herba alta, quan de cop un nuvolet mandrós destapa el tros de lluna que tacava i aquesta brilla amb més força; la dona es regira i...
La meva sorpresa és indescriptible, perquè aquella dona que sembla una nimfa, que camina descalça sota la lluna i que agafa flors a les tres del matí... és la meva mare!!! Mai no la havia vist tan jove ni tan bonica, mai no m’havia fixat en la seva part romàntica. Segur que li agrada en Papasseit i encara riu al llit amb el papa. No me’n havia adonat de la mare que tinc. La miro un altre cop i, tan silenciosament com vaig venir, me’n vaig.
Un raig de sol entra per la finestra, despertant-me. Em poso les sabatilles i baixo a la cuina, d’on surt un meravellós olor de cafè. A taula, suc de taronja, croissants, cafè i una enorme panera de flors silvestres.
-Bon dia, mama! –dic, fent-li un petó- T’he dit mai com t’estimo?
Quina calor que fa aquesta nit! Són horribles les nits d’agost en que la calor és tan intensa que sembla que puguis mastegar l’aire.
Aquesta és una d’elles i jo no puc dormir. A fora sento els sorolls de les nits d’estiu: els cri-cris dels grillons, les granotes a l’estany del fons de la vall i el cant melodiós del rossinyol al pomer de l’hort.
Per la finestra, totalment oberta, entra l’aire de la nit, convidant-me a que contempli com és de meravellosa; així que m’aixeco i amb els peus nusos , vaig cap a ella. Si que ne’s de preciosa, la nit! Al cel una lluna enorme i rodona acaba de sortir de darrera els pujols i al seu voltant, una cort d’estels balla.
 |
| Imagen de Idea go |
Si la mare sabés el que estic fent em mataria! Segur. “Tu et penses que a mi m’agrada anar de metge en metge?”, em diria. “Però a qui se li acud?”. És com si la estigués veient. De vegades em tracta com una nena de deu anys.
De tota manera no ho sap... A més a més, acabo de decidir on vaig: al cim del tossal en el que està la casa. Ja feia temps que no hi pujava. De petites hi pujàvem sovint, ma cosina i jo. Ens quedàvem molta estona, hores senceres, fins que algú ens cridava l’atenció per trepitjar-li el sembrat o robar-li les cireres. És per això que li dèiem “Can Cirera”. Abans hi havia terres de conreu on es plantava blat de moro i patates, però ja fa anys que ningú no planta res i les flors i l’herba ho envaeixen tot; només queden els cirerers del senyor Andreu.
Camino xino-xano pel corriol i passo per sota dels roures i castanyers centenaris i pel costat de la camèlia blanca on, no se quan, va haver un niu de merla. Mare de Déu, quants records! Quines tardors, quines castanyades, quines baralles per veure qui havia agafat la castanya més grossa! I això que només tinc divuit anys...
Però què és això? Una cosa ben estranya, com una llumeta que es pasetja d’un lloc a l’altre. Serà un esperit? He sentit contes de bruixes a les fogueres d’estiu o dels llavis de l’avia a las nits d’hivern, vora la llar de foc, quan era petita; però mai no havia sentit a dir que hi hagués cap tipus d’esperit, fada o foc fullet a “Can Cirera”.
De tota manera m’encanta cercar motius sobrenaturals a les coses, fins i tot podria tenir una trobada a la tercera fase! En fi, que mai dic que no a una aventura, així que m’apropo a poc a poc a la llumeta, que de vegades es mou, de vegades es para o desapareix.
Així com m’apropo em sembla veure un cos i de seguida me’n adono que és una dona, que sembla flotar per sobre de les herbes. Du un vestit vaporós, com de seda o de gasa, els rínxols llargs i deslligats i un fanalet. (“Mira què era la llum”, penso.) Té un cistellet a la mà i sembla com si agafés coses del terra. Es clar que ho fa! Agafa flors! No li veig la cara, però segur que deu ser preciosa. Em vaig suposar que no tenia peus, però ara veig que si i no du sabates, com jo.
Potser no sigui un ésser irreal, però si es d’aquest món m’agradaria conèixer-la; hi ha molt poca gent que estigui tan boja com jo. Està preciosa amb la lluna plena de fons. Si, segur que no és d’aquest món. Com m’agradaria veure-li la cara!. M’acosto silenciosament, a veure si no l’espanto. Ja estic gairebé a la seva vora, tapada per l’herba alta, quan de cop un nuvolet mandrós destapa el tros de lluna que tacava i aquesta brilla amb més força; la dona es regira i...
La meva sorpresa és indescriptible, perquè aquella dona que sembla una nimfa, que camina descalça sota la lluna i que agafa flors a les tres del matí... és la meva mare!!! Mai no la havia vist tan jove ni tan bonica, mai no m’havia fixat en la seva part romàntica. Segur que li agrada en Papasseit i encara riu al llit amb el papa. No me’n havia adonat de la mare que tinc. La miro un altre cop i, tan silenciosament com vaig venir, me’n vaig.
Un raig de sol entra per la finestra, despertant-me. Em poso les sabatilles i baixo a la cuina, d’on surt un meravellós olor de cafè. A taula, suc de taronja, croissants, cafè i una enorme panera de flors silvestres.
-Bon dia, mama! –dic, fent-li un petó- T’he dit mai com t’estimo?
Los textos de este blog son propiedad exclusiva de su autora y no se
pueden reproducir, en su totalidad ni en parte, sin su permiso
explícito. Las imágenes utilizadas son de libre distribución y su
autoría está reconocida aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario